La mar de nit és la tinta negra que ha servit per escriure milers d’històries. De totes aquestes, cap no és tan bonica com la que sembla voler explicar l’aigua obscura de la nit, continguda a la ratlla de l’horitzó –una corda estesa i tensada entre l’aigua i el firmament–: la història de tot i de tothom; la història de tots els misteris. M’explicaré. La mar a la matinada és la història dels mariners i de les seues barbes recargolades; la mar matutina és la història de la infància i l’arena i els estius i la canícula; la mar al capvespre és la història de les dames que esperen vaixells que potser no han salpat i de la platja envermellida. Però la mar de nit és el misteri. És el bagul i és el sepulcre. És el blau i és el negre. És la vida i és la mort. És una gran caverna d’ombres blavoses i totes les preguntes i totes les respostes. És la profunditat, l’entranya. És el secret que guarda els encenalls dels naufragis, el rovell dels canons, el verdet de les vaixelles i l’oblit dels retrats perduts. El primer alè i l’últim sospir. Les primeres criatures i l’ofec de les terres. La mar és celeste, és terrosa. És la pluja i la sal. És el salobre i és el fang. És els peixos i els coralls. És Ofèlia i Virgínia. I la tinta que ha servit per escriure tot això.