Estimats néts,
En primer lloc, voldria que em perdonésseu per haver-me atrevit a escriure-us. Sé que no ens coneixem, que no ens ha presentat ningú, i que tal volta us pot semblar propi d’un desvergonyit el fet que algú com jo se us adrece així, d’una manera tan intempestiva. Teniu tot el dret a creure-ho, certament, perquè som, els uns per als altres, uns complets desconeguts. Permeteu-me encara que us demane una cosa més: deixeu que pressupose que sou dues o tres criatures, amb edats compreses entre els cinc i els deu anys, i que jo, el vostre avi, sóc un ancià amb els cabells blancs i el rostre i les mans amb solcs, amb una aparença com de manuscrit clivellat. D’aquesta manera, podeu atribuir-me uns trets i jo puc imaginar els vostres rostres rutilants i rotunds. El fet que tots nosaltres som producte de la ficció no té cap tipus d’importància, en aquesta carta. Fet i fet, la línia que separa la veritat i la mentida és tan prima...
Vull advertir-vos, ja des d’un bon inici, que les coses són molt complicades. No us ho dic perquè us espanteu, ni molt menys; molts cops, les coses enrevessades ens plauen i acaben sent tan belles com el fil i el laberint –algun dia entendreu aquesta referència gratuïta a la mitologia. Amb això procuro dir-vos que no em queda gaire clar si és que el món és complicat o que el fil de què us parlava el cabdellem i descabdellem tantes vegades que acaba vilment tergiversat. El fet és que hi ha coses que no acabarem mai d’entendre. Si des de l’edat més tendral n’esteu assabentats estic convençut que la vostra vida serà molt més deslliurada. D’això no en tinc cap mena de dubte. Desitjaria, sobretot, –creieu-me– estalviar-vos patiments, i que desistiu de traure l’entrellat de certes coses. Cada vegada tinc més clar que el món, alguns dies, és un nyap –feu-me cas, que sóc gat vell.
Una altra cosa que heu de tindre molt clara és que la gent és... Bé, intentaré ser subtil: és una mica estúpida. És terrible. No em malinterpreteu; amb això no estic afirmant que al món no hi haja persones que cal conèixer, i a les quals hauríeu de guardar –certa– fidelitat. Els amics que anireu trobant us aixoplugaran i s’esmerçaran, de ben segur, a aplanar-vos el camí. El fet, però, és que la gent espanta quan va en ramat –i això em fa pensar que us he d’advertir que l’ésser humà és més ésser humà quan és solitari i taciturn.
Teniu dret de pensar que tot plegat són cabòries de vell xaruc. El pacte de ficcionalitat, de fet, ens obliga a acceptar que jo tinc més de 70 anys i que vosaltres sou reals. Així doncs, podem admetre que, entre vosaltres, el meu seny aixeque suspicàcies. No és el cas, però: jo sóc encara ben lúcid, i no he perdut el cap ni res d’això. Els anys m’han anat fent més atractiu, fins i tot; els cabells blancs m’afavoreixen, i he adoptat el posat serè d’un diplomàtic retirat. Vesteixo americana i camisa i, de moment, no he fet panxa. Tal volta no sóc un dandi, però m’hi acosto. No pretenc avalar les meues paraules amb tot això que duc americana i sóc presumit, perquè no voldria que aquesta carta tingués un to superficial, sinó seriós i, he d’admetre-ho, greu i solemne.
El paper de l’avi és, sens dubte, molt més agraït que el de pare: sempre és recordat amb enyorança i agraïment, sense gaires suspicàcies. Els avis són com l’arrel més profunda de la identitat pròpia. Són una veu de la consciència, remota. Tenen el privilegi d’explicar els contes més bonics de tots, i se’n van, un dia, de sobte. Això fa que els idealitzem. Al cap i a la fi, sempre marxen abans d’equivocar-se gaire. I això, d’alguna manera, s’agraeix. Em sembla molt injust que per arribar a tindre néts haguem de criar fills, abans. Algú hauria de garantir el dret a tindre néts a les persones que, d’altra banda, no volen ser còmplices de la creació d’un nou ésser. És una contradicció, amb tota seguretat, però això tant m’és.
Si us ho qüestioneu, he decidit d’adreçar-me a vosaltres per tal de fer-vos sabeu que podeu comptar amb mi, que sóc el vostre avi, que us estima i que us ajoca. En un sentit més estricte, he decidit escriure-us per egoisme. Jo vull néts i, si pot ser, sense haver d’esperar a ser gran. De moment, però, us imaginaré, amb els llavis empastifats de xocolata, amb les veus agudes, amb les dents fràgils, amb un bri de mi en vosaltres.
Amb amor,
el vostre avi.
En primer lloc, voldria que em perdonésseu per haver-me atrevit a escriure-us. Sé que no ens coneixem, que no ens ha presentat ningú, i que tal volta us pot semblar propi d’un desvergonyit el fet que algú com jo se us adrece així, d’una manera tan intempestiva. Teniu tot el dret a creure-ho, certament, perquè som, els uns per als altres, uns complets desconeguts. Permeteu-me encara que us demane una cosa més: deixeu que pressupose que sou dues o tres criatures, amb edats compreses entre els cinc i els deu anys, i que jo, el vostre avi, sóc un ancià amb els cabells blancs i el rostre i les mans amb solcs, amb una aparença com de manuscrit clivellat. D’aquesta manera, podeu atribuir-me uns trets i jo puc imaginar els vostres rostres rutilants i rotunds. El fet que tots nosaltres som producte de la ficció no té cap tipus d’importància, en aquesta carta. Fet i fet, la línia que separa la veritat i la mentida és tan prima...
Vull advertir-vos, ja des d’un bon inici, que les coses són molt complicades. No us ho dic perquè us espanteu, ni molt menys; molts cops, les coses enrevessades ens plauen i acaben sent tan belles com el fil i el laberint –algun dia entendreu aquesta referència gratuïta a la mitologia. Amb això procuro dir-vos que no em queda gaire clar si és que el món és complicat o que el fil de què us parlava el cabdellem i descabdellem tantes vegades que acaba vilment tergiversat. El fet és que hi ha coses que no acabarem mai d’entendre. Si des de l’edat més tendral n’esteu assabentats estic convençut que la vostra vida serà molt més deslliurada. D’això no en tinc cap mena de dubte. Desitjaria, sobretot, –creieu-me– estalviar-vos patiments, i que desistiu de traure l’entrellat de certes coses. Cada vegada tinc més clar que el món, alguns dies, és un nyap –feu-me cas, que sóc gat vell.
Una altra cosa que heu de tindre molt clara és que la gent és... Bé, intentaré ser subtil: és una mica estúpida. És terrible. No em malinterpreteu; amb això no estic afirmant que al món no hi haja persones que cal conèixer, i a les quals hauríeu de guardar –certa– fidelitat. Els amics que anireu trobant us aixoplugaran i s’esmerçaran, de ben segur, a aplanar-vos el camí. El fet, però, és que la gent espanta quan va en ramat –i això em fa pensar que us he d’advertir que l’ésser humà és més ésser humà quan és solitari i taciturn.
Teniu dret de pensar que tot plegat són cabòries de vell xaruc. El pacte de ficcionalitat, de fet, ens obliga a acceptar que jo tinc més de 70 anys i que vosaltres sou reals. Així doncs, podem admetre que, entre vosaltres, el meu seny aixeque suspicàcies. No és el cas, però: jo sóc encara ben lúcid, i no he perdut el cap ni res d’això. Els anys m’han anat fent més atractiu, fins i tot; els cabells blancs m’afavoreixen, i he adoptat el posat serè d’un diplomàtic retirat. Vesteixo americana i camisa i, de moment, no he fet panxa. Tal volta no sóc un dandi, però m’hi acosto. No pretenc avalar les meues paraules amb tot això que duc americana i sóc presumit, perquè no voldria que aquesta carta tingués un to superficial, sinó seriós i, he d’admetre-ho, greu i solemne.
El paper de l’avi és, sens dubte, molt més agraït que el de pare: sempre és recordat amb enyorança i agraïment, sense gaires suspicàcies. Els avis són com l’arrel més profunda de la identitat pròpia. Són una veu de la consciència, remota. Tenen el privilegi d’explicar els contes més bonics de tots, i se’n van, un dia, de sobte. Això fa que els idealitzem. Al cap i a la fi, sempre marxen abans d’equivocar-se gaire. I això, d’alguna manera, s’agraeix. Em sembla molt injust que per arribar a tindre néts haguem de criar fills, abans. Algú hauria de garantir el dret a tindre néts a les persones que, d’altra banda, no volen ser còmplices de la creació d’un nou ésser. És una contradicció, amb tota seguretat, però això tant m’és.
Si us ho qüestioneu, he decidit d’adreçar-me a vosaltres per tal de fer-vos sabeu que podeu comptar amb mi, que sóc el vostre avi, que us estima i que us ajoca. En un sentit més estricte, he decidit escriure-us per egoisme. Jo vull néts i, si pot ser, sense haver d’esperar a ser gran. De moment, però, us imaginaré, amb els llavis empastifats de xocolata, amb les veus agudes, amb les dents fràgils, amb un bri de mi en vosaltres.
Amb amor,
el vostre avi.
