Silenci, op. 87

T. R., vell amic,

Com us va la vida? Suposo que heu obert el sobre amb sorpresa, en veure-hi el meu nom, i us heu demanat per què us escric després de tot aquest temps. És legítim, abans de dir res més, que em disculpi —no sé quina paraula és la idònia en aquests casos— per haver-me fet fonedís durant tant de temps. Sé que sou, com jo, un home eminentment pràctic, així que suposo que no us farà res si deixo els preàmbuls de banda i vaig per feina: he decidit adreçar-me a vós perquè he de demanar-vos un petit favor. M’he assabentat que des de fa uns mesos sou el director de la Sala Nacional de Concerts. Aprofito l’avinentesa per felicitar-vos i confessar-vos que us auguro grans encerts.

L’objectiu de la carta és, però, anunciar-vos que crec que tinc una cosa que us pot interessar: en breu enllestiré la meua Obra Magna, en la qual he treballat els darrers trenta anys. No us puc assegurar amb certesa quan la tindré acabada, però confio que en els propers mesos, anys a tot estirar, la conclouré. Res no m’agradaria tant com estrenar-la a la Sala Nacional. Fa més de trenta anys que hi treballo intensament, i he desitjat des de sempre portar-la a terme, conscientment o no. Les Muses m’han triat. Han estat llargues i incomptables les nits davant les cinc ratlles burletes del pentagrama trencant-me el cap. Un violí que entra indecís, un contrabaix fent un obstinat, una tuba amb una nota inacabable i tensa. O tot el contrari: un piano embogit, una flauta aguda i molesta, les cordes interpretant una frase dolça i fàcil.

És, probablement, l’obra més ambiciosa mai escrita. Cada nota ha estat escrita i esborrada centenars de vegades. M’he obsessionat amb cadascun dels compassos. Fins aquí, res no s’allunya de l’esquema compulsiu i tradicional d’escriure música. La peculiaritat ve del fet que el tema és el Silenci. Tal volta us sorprengueu. «Una obra musical sobre el silenci? Això és una contradicció!», podeu pensar; això no obstant, el silenci és el tema més natural de la música. La música —no ho podem perdre de vista— és artificial; és una aparició antinatural enmig del no-res. Per què no hem de provar de recrear aquest buit? Em vaig proposar de descriure la disposició dels sons abans d’uniformar-se, de posar-se en ordre, de formar, de posar-se rectes, d’agafar el fusell. La física s’ha preocupat de l’entropia, del caos, del buit. No pot ser que l’Art es mantingui aliè a aquests temes. Per què la música hauria de ser simplement el so de la circumstància, de l’ordre artificiós? Tal volta pensareu, i ho fareu amb sensatesa i raó, que el silenci és l’absència del so. Doncs bé, tal com ho entenc jo, no pot tenir res a veure amb això, per força. Seria com dir que el món és ordre. No calen gaires coneixements de física per adonar-se que això no és així. Com podríem, sinó, creure seriosament en la física moderna, per exemple?

Sé que disculpareu la vehemència amb què m’expresso en aquestes línies. Heu d’entendre que han estat molt intensos els trenta anys en què aquesta obra s’ha instal•lat sense cap tipus de pietat en el meu cervell. Cada obra que he escrit per guanyar-me les garrofes –és ben sabut que les cabòries no alimenten– ha sigut una concessió, una rendició en detriment del Gran Projecte. Cada frase plena de tècnica i de virtuosisme ha suposat contradir la coherència del meu treball. Sento l’alè calent del deure al clatell a cada moment, el tic-tac dels engranatges del silenci. Sóc un Jonàs, un profeta que ha de redimir les culpes alienes a contracor. Se us pot ocórrer que he embogit; si ho penseu no us en culpo, però espero, almenys, que també em vegeu amb compassió, amb la pietat que es dedica a qui no és amo del seu destí. He empenyorat la meua vida per dedicar-la a un Projecte superior. No me’n penedeixo, i tot i que he pensat de defugir les meues obligacions en més d’una ocasió, em sento orgullós d’haver romàs fidel als designis que m’han estat encomanats. Vós sou, abans que res, artista, i ho comprendreu. Hem nascut per servir el talent amb totes les nostres forces. Desdir-se’n no està permès.

Heu sentit mai la sensació de formigueig als ossos? Un pes rotund al crani, fruit d’una idea que no s’esmuny mai, que es transforma, que es va mostrant vil i absoluta amb els anys? És el Deure que us crida. Inefable, inerrable, inenarrable. Alguns homes hem de rendir comptes cada dia. Som presoners en vida. Del nostre talent. Així és com ha estat tot aquest temps. Vós sabeu —de fet n’heu sigut víctima— que ja no em freqüento gaire amb els amics i els familiars des de fa temps. Pel que fa a aquests últims, no he hagut de fer gaires esforços: fa anys que són tots enterrats. Quant als primers, ha estat un procés més subtil d’entotsolament. Per això mateix ja us podeu imaginar que he tractat de minimitzar les distraccions que em poguessin allunyar de la tasca que he de dur a terme. No hi havia temps per a res ni ningú. No hi havia alternativa.

Així doncs, i a mode de conclusió, no vull res més que demanar-vos que tingueu presents les meues peticions. D’alguna manera, un cop enllestida l’Obra Magna, vós també en sereu partícips: haureu permès que brilli amb tota l’esplendor que m’esforço d’imprimir-li. No poseu traves a la voluntat de l’Art; no som més que instruments al seu servei. Estic convençut que algun dia podré alçar la vista dels pentagrames i lliurar-vos-la. Resto a la vostra disposició mentre espero el dia que això arribi. Fins llavors no podré descansar; després, el Silenci em sobreviurà. Ara per ara, però, l’únic que puc fer es sacrificar-me. Designis ben alts em guien.

Ben vostre,
G. F.

Estimats néts,

En primer lloc, voldria que em perdonésseu per haver-me atrevit a escriure-us. Sé que no ens coneixem, que no ens ha presentat ningú, i que tal volta us pot semblar propi d’un desvergonyit el fet que algú com jo se us adrece així, d’una manera tan intempestiva. Teniu tot el dret a creure-ho, certament, perquè som, els uns per als altres, uns complets desconeguts. Permeteu-me encara que us demane una cosa més: deixeu que pressupose que sou dues o tres criatures, amb edats compreses entre els cinc i els deu anys, i que jo, el vostre avi, sóc un ancià amb els cabells blancs i el rostre i les mans amb solcs, amb una aparença com de manuscrit clivellat. D’aquesta manera, podeu atribuir-me uns trets i jo puc imaginar els vostres rostres rutilants i rotunds. El fet que tots nosaltres som producte de la ficció no té cap tipus d’importància, en aquesta carta. Fet i fet, la línia que separa la veritat i la mentida és tan prima...

Vull advertir-vos, ja des d’un bon inici, que les coses són molt complicades. No us ho dic perquè us espanteu, ni molt menys; molts cops, les coses enrevessades ens plauen i acaben sent tan belles com el fil i el laberint –algun dia entendreu aquesta referència gratuïta a la mitologia. Amb això procuro dir-vos que no em queda gaire clar si és que el món és complicat o que el fil de què us parlava el cabdellem i descabdellem tantes vegades que acaba vilment tergiversat. El fet és que hi ha coses que no acabarem mai d’entendre. Si des de l’edat més tendral n’esteu assabentats estic convençut que la vostra vida serà molt més deslliurada. D’això no en tinc cap mena de dubte. Desitjaria, sobretot, –creieu-me– estalviar-vos patiments, i que desistiu de traure l’entrellat de certes coses. Cada vegada tinc més clar que el món, alguns dies, és un nyap –feu-me cas, que sóc gat vell.

Una altra cosa que heu de tindre molt clara és que la gent és... Bé, intentaré ser subtil: és una mica estúpida. És terrible. No em malinterpreteu; amb això no estic afirmant que al món no hi haja persones que cal conèixer, i a les quals hauríeu de guardar –certa– fidelitat. Els amics que anireu trobant us aixoplugaran i s’esmerçaran, de ben segur, a aplanar-vos el camí. El fet, però, és que la gent espanta quan va en ramat –i això em fa pensar que us he d’advertir que l’ésser humà és més ésser humà quan és solitari i taciturn.

Teniu dret de pensar que tot plegat són cabòries de vell xaruc. El pacte de ficcionalitat, de fet, ens obliga a acceptar que jo tinc més de 70 anys i que vosaltres sou reals. Així doncs, podem admetre que, entre vosaltres, el meu seny aixeque suspicàcies. No és el cas, però: jo sóc encara ben lúcid, i no he perdut el cap ni res d’això. Els anys m’han anat fent més atractiu, fins i tot; els cabells blancs m’afavoreixen, i he adoptat el posat serè d’un diplomàtic retirat. Vesteixo americana i camisa i, de moment, no he fet panxa. Tal volta no sóc un dandi, però m’hi acosto. No pretenc avalar les meues paraules amb tot això que duc americana i sóc presumit, perquè no voldria que aquesta carta tingués un to superficial, sinó seriós i, he d’admetre-ho, greu i solemne.

El paper de l’avi és, sens dubte, molt més agraït que el de pare: sempre és recordat amb enyorança i agraïment, sense gaires suspicàcies. Els avis són com l’arrel més profunda de la identitat pròpia. Són una veu de la consciència, remota. Tenen el privilegi d’explicar els contes més bonics de tots, i se’n van, un dia, de sobte. Això fa que els idealitzem. Al cap i a la fi, sempre marxen abans d’equivocar-se gaire. I això, d’alguna manera, s’agraeix. Em sembla molt injust que per arribar a tindre néts haguem de criar fills, abans. Algú hauria de garantir el dret a tindre néts a les persones que, d’altra banda, no volen ser còmplices de la creació d’un nou ésser. És una contradicció, amb tota seguretat, però això tant m’és.

Si us ho qüestioneu, he decidit d’adreçar-me a vosaltres per tal de fer-vos sabeu que podeu comptar amb mi, que sóc el vostre avi, que us estima i que us ajoca. En un sentit més estricte, he decidit escriure-us per egoisme. Jo vull néts i, si pot ser, sense haver d’esperar a ser gran. De moment, però, us imaginaré, amb els llavis empastifats de xocolata, amb les veus agudes, amb les dents fràgils, amb un bri de mi en vosaltres.

Amb amor,

el vostre avi.

La mar de nit és la tinta negra que ha servit per escriure milers d’històries. De totes aquestes, cap no és tan bonica com la que sembla voler explicar l’aigua obscura de la nit, continguda a la ratlla de l’horitzó –una corda estesa i tensada entre l’aigua i el firmament–: la història de tot i de tothom; la història de tots els misteris. M’explicaré. La mar a la matinada és la història dels mariners i de les seues barbes recargolades; la mar matutina és la història de la infància i l’arena i els estius i la canícula; la mar al capvespre és la història de les dames que esperen vaixells que potser no han salpat i de la platja envermellida. Però la mar de nit és el misteri. És el bagul i és el sepulcre. És el blau i és el negre. És la vida i és la mort. És una gran caverna d’ombres blavoses i totes les preguntes i totes les respostes. És la profunditat, l’entranya. És el secret que guarda els encenalls dels naufragis, el rovell dels canons, el verdet de les vaixelles i l’oblit dels retrats perduts. El primer alè i l’últim sospir. Les primeres criatures i l’ofec de les terres. La mar és celeste, és terrosa. És la pluja i la sal. És el salobre i és el fang. És els peixos i els coralls. És Ofèlia i Virgínia. I la tinta que ha servit per escriure tot això.

El cops a la taula o breu gènesi del prou

L’Aureli sempre ha estat un home flegmàtic. La Lurdes, en canvi, té un temperament de mil cavalls desbocats. A ell li agrada el son desidiós dels diumenges. Ella odia els diumenges. El cas és que un dia, després de trenta anys de casats, exhaust ell de les excursions dominicals i avorrida ella de quedar-se a casa per clapar, l’Aureli pegà, per primera vegada a la seua vida, un cop a la taula. Evidentment, aquell calbot sec i sord a la fusta cridà delerosament el divorci: la Lurdes, amb una mà frenètica, respongué a l'Aureli amb un mastegot a la porta. És aquest, molt senyors meus, el preu dels cops a la taula.

Radi d'acció dels colors llampants i cridaners

Un dia, un home capricorn de cabells rouge anglais de moniato cuit d'una ciutat mitjana, provinciana, levítica i de color de maçana madura –tal com l'havia definida algú en algun moment– fou atropellat per un cotxe de color de magrana –si és que el color d'un automòbil és comparable a la dolcesa ensucrada d'una magrana. El ciutadà capricorn morí hores més tard a l'hospital mitjà, provincià i levític de color de maçana madura, substituït, als hospitals, pel color lleugerament ictèric de la pera verda dels passadissos i el mobiliari. El pas de vianants s'hagué de netejar a consciència: hi havien romàs unes taques de l'etapa geomètrica de Kandinski de color de meló de moro. Les clapes rogenques de cirera foren eliminades, irònicament, per un senyor de granota de color de subratllador escolar –o de pinya radioactiva.

Per sempre jove

Que Déu et beneïsca cada dia,
que els teus desigs es facen realitat,
que tingues cura dels altres
i que els altres en tinguen de tu.
Que alces una escala vers els estels
i n’assegures cada esglaó,
que restes jove per sempre més,
jove per sempre més, sempre jove,
que restes jove per sempre més.

Que cresques per ser ben honrat,
que cresques per ser fidel,
que cresques per guardar la veritat
i per veure la llum al teu voltant.
Que no perdes mai el coratge,
que els actes siguen rectes i tu, fort;
que restes jove per sempre més,
jove per sempre més, sempre jove,
que restes jove per sempre més.

Que atrafegades tingues a tota hora les mans,
que els teus peus siguen prou veloços,
que no t’arranquen les arrels
ni el vent de dalt ni les mestralades.
Que tingues sempre el cor joiós,
que mai no es perda la cançó.
Que restes jove per sempre més,
jove per sempre més, sempre jove,
que restes jove per sempre més.

Traducció matussera de la cançó 'Forever Young', d'en Bob Dylan



P.S.: Benvinguts a la terra dels canons i de les campanes!