La mar de nit és la tinta negra que ha servit per escriure milers d’històries. De totes aquestes, cap no és tan bonica com la que sembla voler explicar l’aigua obscura de la nit, continguda a la ratlla de l’horitzó –una corda estesa i tensada entre l’aigua i el firmament–: la història de tot i de tothom; la història de tots els misteris. M’explicaré. La mar a la matinada és la història dels mariners i de les seues barbes recargolades; la mar matutina és la història de la infància i l’arena i els estius i la canícula; la mar al capvespre és la història de les dames que esperen vaixells que potser no han salpat i de la platja envermellida. Però la mar de nit és el misteri. És el bagul i és el sepulcre. És el blau i és el negre. És la vida i és la mort. És una gran caverna d’ombres blavoses i totes les preguntes i totes les respostes. És la profunditat, l’entranya. És el secret que guarda els encenalls dels naufragis, el rovell dels canons, el verdet de les vaixelles i l’oblit dels retrats perduts. El primer alè i l’últim sospir. Les primeres criatures i l’ofec de les terres. La mar és celeste, és terrosa. És la pluja i la sal. És el salobre i és el fang. És els peixos i els coralls. És Ofèlia i Virgínia. I la tinta que ha servit per escriure tot això.

El cops a la taula o breu gènesi del prou

L’Aureli sempre ha estat un home flegmàtic. La Lurdes, en canvi, té un temperament de mil cavalls desbocats. A ell li agrada el son desidiós dels diumenges. Ella odia els diumenges. El cas és que un dia, després de trenta anys de casats, exhaust ell de les excursions dominicals i avorrida ella de quedar-se a casa per clapar, l’Aureli pegà, per primera vegada a la seua vida, un cop a la taula. Evidentment, aquell calbot sec i sord a la fusta cridà delerosament el divorci: la Lurdes, amb una mà frenètica, respongué a l'Aureli amb un mastegot a la porta. És aquest, molt senyors meus, el preu dels cops a la taula.

Radi d'acció dels colors llampants i cridaners

Un dia, un home capricorn de cabells rouge anglais de moniato cuit d'una ciutat mitjana, provinciana, levítica i de color de maçana madura –tal com l'havia definida algú en algun moment– fou atropellat per un cotxe de color de magrana –si és que el color d'un automòbil és comparable a la dolcesa ensucrada d'una magrana. El ciutadà capricorn morí hores més tard a l'hospital mitjà, provincià i levític de color de maçana madura, substituït, als hospitals, pel color lleugerament ictèric de la pera verda dels passadissos i el mobiliari. El pas de vianants s'hagué de netejar a consciència: hi havien romàs unes taques de l'etapa geomètrica de Kandinski de color de meló de moro. Les clapes rogenques de cirera foren eliminades, irònicament, per un senyor de granota de color de subratllador escolar –o de pinya radioactiva.

Per sempre jove

Que Déu et beneïsca cada dia,
que els teus desigs es facen realitat,
que tingues cura dels altres
i que els altres en tinguen de tu.
Que alces una escala vers els estels
i n’assegures cada esglaó,
que restes jove per sempre més,
jove per sempre més, sempre jove,
que restes jove per sempre més.

Que cresques per ser ben honrat,
que cresques per ser fidel,
que cresques per guardar la veritat
i per veure la llum al teu voltant.
Que no perdes mai el coratge,
que els actes siguen rectes i tu, fort;
que restes jove per sempre més,
jove per sempre més, sempre jove,
que restes jove per sempre més.

Que atrafegades tingues a tota hora les mans,
que els teus peus siguen prou veloços,
que no t’arranquen les arrels
ni el vent de dalt ni les mestralades.
Que tingues sempre el cor joiós,
que mai no es perda la cançó.
Que restes jove per sempre més,
jove per sempre més, sempre jove,
que restes jove per sempre més.

Traducció matussera de la cançó 'Forever Young', d'en Bob Dylan



P.S.: Benvinguts a la terra dels canons i de les campanes!