Silenci, op. 87

T. R., vell amic,

Com us va la vida? Suposo que heu obert el sobre amb sorpresa, en veure-hi el meu nom, i us heu demanat per què us escric després de tot aquest temps. És legítim, abans de dir res més, que em disculpi —no sé quina paraula és la idònia en aquests casos— per haver-me fet fonedís durant tant de temps. Sé que sou, com jo, un home eminentment pràctic, així que suposo que no us farà res si deixo els preàmbuls de banda i vaig per feina: he decidit adreçar-me a vós perquè he de demanar-vos un petit favor. M’he assabentat que des de fa uns mesos sou el director de la Sala Nacional de Concerts. Aprofito l’avinentesa per felicitar-vos i confessar-vos que us auguro grans encerts.

L’objectiu de la carta és, però, anunciar-vos que crec que tinc una cosa que us pot interessar: en breu enllestiré la meua Obra Magna, en la qual he treballat els darrers trenta anys. No us puc assegurar amb certesa quan la tindré acabada, però confio que en els propers mesos, anys a tot estirar, la conclouré. Res no m’agradaria tant com estrenar-la a la Sala Nacional. Fa més de trenta anys que hi treballo intensament, i he desitjat des de sempre portar-la a terme, conscientment o no. Les Muses m’han triat. Han estat llargues i incomptables les nits davant les cinc ratlles burletes del pentagrama trencant-me el cap. Un violí que entra indecís, un contrabaix fent un obstinat, una tuba amb una nota inacabable i tensa. O tot el contrari: un piano embogit, una flauta aguda i molesta, les cordes interpretant una frase dolça i fàcil.

És, probablement, l’obra més ambiciosa mai escrita. Cada nota ha estat escrita i esborrada centenars de vegades. M’he obsessionat amb cadascun dels compassos. Fins aquí, res no s’allunya de l’esquema compulsiu i tradicional d’escriure música. La peculiaritat ve del fet que el tema és el Silenci. Tal volta us sorprengueu. «Una obra musical sobre el silenci? Això és una contradicció!», podeu pensar; això no obstant, el silenci és el tema més natural de la música. La música —no ho podem perdre de vista— és artificial; és una aparició antinatural enmig del no-res. Per què no hem de provar de recrear aquest buit? Em vaig proposar de descriure la disposició dels sons abans d’uniformar-se, de posar-se en ordre, de formar, de posar-se rectes, d’agafar el fusell. La física s’ha preocupat de l’entropia, del caos, del buit. No pot ser que l’Art es mantingui aliè a aquests temes. Per què la música hauria de ser simplement el so de la circumstància, de l’ordre artificiós? Tal volta pensareu, i ho fareu amb sensatesa i raó, que el silenci és l’absència del so. Doncs bé, tal com ho entenc jo, no pot tenir res a veure amb això, per força. Seria com dir que el món és ordre. No calen gaires coneixements de física per adonar-se que això no és així. Com podríem, sinó, creure seriosament en la física moderna, per exemple?

Sé que disculpareu la vehemència amb què m’expresso en aquestes línies. Heu d’entendre que han estat molt intensos els trenta anys en què aquesta obra s’ha instal•lat sense cap tipus de pietat en el meu cervell. Cada obra que he escrit per guanyar-me les garrofes –és ben sabut que les cabòries no alimenten– ha sigut una concessió, una rendició en detriment del Gran Projecte. Cada frase plena de tècnica i de virtuosisme ha suposat contradir la coherència del meu treball. Sento l’alè calent del deure al clatell a cada moment, el tic-tac dels engranatges del silenci. Sóc un Jonàs, un profeta que ha de redimir les culpes alienes a contracor. Se us pot ocórrer que he embogit; si ho penseu no us en culpo, però espero, almenys, que també em vegeu amb compassió, amb la pietat que es dedica a qui no és amo del seu destí. He empenyorat la meua vida per dedicar-la a un Projecte superior. No me’n penedeixo, i tot i que he pensat de defugir les meues obligacions en més d’una ocasió, em sento orgullós d’haver romàs fidel als designis que m’han estat encomanats. Vós sou, abans que res, artista, i ho comprendreu. Hem nascut per servir el talent amb totes les nostres forces. Desdir-se’n no està permès.

Heu sentit mai la sensació de formigueig als ossos? Un pes rotund al crani, fruit d’una idea que no s’esmuny mai, que es transforma, que es va mostrant vil i absoluta amb els anys? És el Deure que us crida. Inefable, inerrable, inenarrable. Alguns homes hem de rendir comptes cada dia. Som presoners en vida. Del nostre talent. Així és com ha estat tot aquest temps. Vós sabeu —de fet n’heu sigut víctima— que ja no em freqüento gaire amb els amics i els familiars des de fa temps. Pel que fa a aquests últims, no he hagut de fer gaires esforços: fa anys que són tots enterrats. Quant als primers, ha estat un procés més subtil d’entotsolament. Per això mateix ja us podeu imaginar que he tractat de minimitzar les distraccions que em poguessin allunyar de la tasca que he de dur a terme. No hi havia temps per a res ni ningú. No hi havia alternativa.

Així doncs, i a mode de conclusió, no vull res més que demanar-vos que tingueu presents les meues peticions. D’alguna manera, un cop enllestida l’Obra Magna, vós també en sereu partícips: haureu permès que brilli amb tota l’esplendor que m’esforço d’imprimir-li. No poseu traves a la voluntat de l’Art; no som més que instruments al seu servei. Estic convençut que algun dia podré alçar la vista dels pentagrames i lliurar-vos-la. Resto a la vostra disposició mentre espero el dia que això arribi. Fins llavors no podré descansar; després, el Silenci em sobreviurà. Ara per ara, però, l’únic que puc fer es sacrificar-me. Designis ben alts em guien.

Ben vostre,
G. F.